Pàgina:Llegendes de l'altra vida (1914).djvu/42

» tot turment e de tota pene, encara emperestirs no som dignes de puyar a la sobirana gloria dels sants. Tot dia la nostra companyia crex e tot dia mirue [minue], car com de les penes desliurats son, per cascun dies a nos venen e de nos aytambe al celestial pare his puguen [pugen]. »

Aquestes coses dites, menaren sen lo caualler ab ells mateys en .j. munt, e menaren li que guardas lesus en alt e digues de quenya color li ere viyares que fos lo cell que vehie. Lo qual respos: « Semblant mes que sie aytal com aur en fornal ardent. » « Aquesta es » ço digueren ells, « la porta del celestial paradis: per aquesta entren aquells que de nos son reebuts el cel. E volem encare que tu sapies que tots dies nos done a menyar nostre Senyor Deus de menyar celestial: com ne quant sie aquell menyar e quant delitos, nostre Senyor ayudant, ab nosaltres ensemps ho esproueras. » Apenes la paraula ach fenida e ueus axi com a flama de foch del cell, que tota aquella terra cobri, e axi com a rayts departi sobre los caps de cascuns, a la per fi per la bocha de cascu entra. En tanta *[f. 26] dolçor de delit en lo seu cor e en lo seu cors senti lo caualler, que per la massa gran dolçor de suauea nos sabie si viu ere hu mort. Mas aquella ora tost fo pessada. « Aquest es » ço digueren els, « lo menyar aquel del qual tots dies nos som sadollats per nostre Senyor; aquels emperestirs que de nos son presses e reebuts el cell, daquest menyar sens tot miga e sens cessament mengen e vssen. E com en partida as vist ço que desiyaues de ueure, ço es a saber, lo repos dels bons e los turments e les penes dels mals, affer