Pàgina:Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII- Bartomeu Simon (1996).djvu/11

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


història de l'illa. Així i tot, els resultats d'aquesta nova política no demostraran la seva validesa fins que el ministre Bogino, l'any 1759, s'ocuparà personalment dels afers relatius a Sardenya.

 Abans d'ell, però, altres funcionaris que protagonitzaren l'escena política d'aquells anys s'havien esforçat a preparar l'illa per a les futures reformes. El virrei Emmanuele di Valguarnera, sobretot, a més de dur a terme el cens de la població per tal de repartir més equànimament el tribut anual,[1] va lluitar contra el bandolerisme amb mètodes radicals.

 Cal destacar també l'obra del virrei Costa della Trinità (1755-1758), que recollí les dades necessàries per a la revisió del sistema monetari a Sardenya, que no s'aplicà, però, fins a l'any 1768 (CARUTTI 1897, 264). Per a aquella revisió esdevingueren fonamentals els estudis de Gemiliano Deidda, la col·laboració del qual demostra la confiança amb què les autoritats piemonteses acollien alguns joves sards als cercles propers al poder.

 Aquests precedents, per tant, havien preparat la societat sarda perquè pogués beneficiar-se de la reforma general que va dur a terme, a partir de l'any 1759, el comte Giovanni Battista Lorenzo Bogino, recentment nomenat ministre de Guerra i de Marina (CARUTTI 1880, 240-268). El comte Bogino comptava amb una pregona experiència política gràcies a la qual havia contribuït, sempre sota la direcció de Carles Manuel III i culminant alhora la política de Víctor Amadeu II, a la transformació del Piemont en un modern Estat centralitzat i absolut, de clara inspiració francesa. Exemplarment fidel als principis del reformisme il·lustrat, el ministre afrontava el seu nou càrrec amb una energia insòlita, sense precedents dins la tradició de govern dels piemontesos a Sardenya.

 Cal tenir en compte, però, que la seva reforma fou fragmentària, tot i la diversitat dels camps damunt els qual va ser aplicada, a causa sobretot de la pobresa que atenallava l'illa (CARUTTI 1880, 247-255). Així i tot, cal no oblidar que precisament un dels camps pels quals més va interessar-se el comte fou el de la cultura, i més concretament el de l'educació. En aquest sentit, la italianització definitiva de l'illa representava per a ell l'objectiu més urgent, i va decidir de contribuir-hi tot reformant les Universitats de Càller[2] i de Sàsser[3], bandejant-ne alhora els jesuïtes de la direcció per tal com mantenien en­cara una relació massa estreta amb la cultura espanyola. El mi­nistre Bogino

  1. No s'havia censat la població sarda des de l'any 1728. Tot comparant els resultats d'ambdues recerques s'adverteix que el nombre d'habitants, que el 1751 ascendia a Sardenya a 360.392 (5.117 a l'Alguer i 19.512 a Càller) havia augmentat en cinquanta mil unitats respecte l'any 1728 (CORRIDORE 1902, 44 i ss.).
  2. La nova Universitat fou regulada per la Butlla pontifícia del 12 de juliol de 1763 i el Diploma de Carles Manuel III, firmat el 28 de juny de 1764 (vegeu-los publicats dins SANNA 1775, I, 93-96 i 103-106 respectivament).
  3. Veg. el Diploma de Carles Manuel III, firmat el 4 de juliol de 1765, dins SANNA 1775, I, 107-110.