havia comprès que només dins d'una Universitat reformada podia crear-se una nova generació de joves que contribuïssin a homogeneïtzar de manera absoluta Sardenya amb el Piemont.
L'altra gran iniciativa del ministre Bogino consistí en la reforma, l'any 1767, dels "Monti frumentari", o bé fons de blat destinats a la sembra amb què hom volia evitar els excessos dels usurers. D'aquesta manera, fou instituïda a cada centre important de Sardenya una Junta local, articulada entorn d'una altra de diocesana que alhora feia cap en la Junta general dirigida a Càller per Giuseppe Cossu.
Aquesta intensa activitat reformadora, però, es va interrompre sobtadament quan l'any 1773 el nou rei Víctor Amadeu III, deixant-se aconsellar per una incompatibilitat de tipus personal, va bandejar el ministre Bogino de l'ambient polític sard.
Així i tot, les innovacions que havia introduït el comte durant el període anterior van continuar donant llur fruit fins i tot després de l'allunyament del seu promotor del ministeri de Guerra: l'any 1776, per exemple, quan ja en feia tres que el seu autor havia abandonat Sardenya a causa de la supressió de l'orde dels jesuïtes, va veure la llum el difosíssim Rifiorimento della Sardegna, de F. Gemelli (GEMELLI 1776), obra que renovava les teories relatives a l'agricultura i la ramaderia.
Pel que fa a les tensions socials que havien de conduir la població sarda a les lluites de la dècada revolucionària, cal tenir en compte la rebel·lió1,[1] l'any 1780, de la ciutat de Sàsser contra el governador local, el marquès Allì di Maccarani. Reconegut responsable d'una greu irregularitat pel que fa a la distribució del blat, el governador sasserès va provocar la violenta reacció de la població local, que protagonitzà la primera d'una llarga sèrie de revoltes que, així i tot, responia a la immediatesa de les necessitats elementals de la població i no es basava en aquella ideologia que havia d'inspirar les lluites antifeudals de l'any 1796 (LODDO 1975, 380-388).
És ben sabut que la ideologia que a França havia culminat amb la Revolució no va arribar a Sardenya més que d'una manera parcial (SOLE 1984, 175-185 i 372-374) i canalitzada sobretot a través de pocs individus que, responent sempre a un interès de tipus personal, van aconseguir d'adaptar-ne els principis que a Sardenya van donar un caire antipiemontès a llurs reivindicacions.
De fet, l'escepticisme general envers aquesta ideologia es va demostrar de manera prou clara durant l'intent d'invasió francesa de l'illa, durant la guerra que el 21 de setembre de 1792 la República
- ↑ Són d'indubtable interès la "Relazione di tumulto in Sassari" i la "Relazione del tumulto di gran parte del popolo di Sassari, avvenuto la domenica sera del 23 aprile 1780", de l'AG, docs. 81 i 79 respectivament.
