Pàgina:Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII- Bartomeu Simon (1996).djvu/13

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


de França havia declarat al Piemont, quan la flota enemiga, que des del golf de Càller amenaçava la capital del Regne, fou decididament afrontada per la població local. És més, els estaments sards, davant de la política ambigua del virrei Balbiano, van decidir d'autoconvocar-se per tal d'organitzar la defensa de l'illa i recollir el donatiu extraordinari amb què la població va voler contribuir a les despeses de la guerra (TODDE 1963, 169-177).

 La injusta recompensa, però, amb què foren premiats només els elements piemontesos un cop superada la crisi bèl·lica del 1792, va fer que els estaments sards, oposant-se a la política del virrei Balbiano, enviessin a Torí una delegació formada per dos reprentants de cada esta­ment, delegació que havia de presentar al rei una llista de cinc condicions, entre les quals ens convé destacar la que pretenia de reservar tots els càrrecs públics de Sardenya a la població local.

 Mentre els representants dels estaments, rebuts a la cort amb una indiferència absoluta, esperaven a Torí una resposta clara a les seves demandes, esclatava a Càller, el 28 d'abril de 1794, una revolta popular que es va concloure amb l'expulsió de l'illa de tots els funcionaris piemontesos, inclòs el virrei. Tot i que els estaments i la Reial audiència van fer-se càrrec provisionalment del govern de l'illa, la revolta havia esquerdat la unitat del moviment revolucionari, on interessos de natura personal dugueren a l'execució d'un dels sis delegats­­ a Torí, Girolamo Pitzolo, acusat de traïció, i del marquès Palliaccio de la Planarja, que en qualitat de governador militar de l'illa havia reprimit amb extrema violència la revolta del 28 d'abril.

 Un fet extraordinari, però, va modificar substancialment el clima revolucionari que enterbolí els darrers anys del segle XVIII a Sardenya: Carles Manuel IV, que l'octubre de l'any 1796 havia succeït el seu pare Víctor Amadeu III, va arribar el 3 de març de 1799, tot fugint de les tropes franceses que ha­vien envaït el Piemont, a la capital del Regne, on la família reial residí fins al 1815, data en què recuperà el Piemont.[1]

 Aquest fet va precipitar la tendència revisionista que havia seguit la conclusió de les revoltes del període precedent que, així i tot, es repetiran encara durant els primers anys del segle XIX: corresponen efectivament al 1800 les rebel·lions de les viles de Thiesi i Santulussurgiu que constitueixen els darrers moviments d'una flama condemnada a extingir-se ràpidament.[2] Fonamentalment, la burgesia i la noblesa sardes, renunciant a l'actitud autonomista dels darrers anys,

  1. Pel que fa a l'estada de la família reial a l'Alguer, veg. SECHI 1979, 12-23.
  2. Per a l'estudi d'aquestes darreres revoltes, veg. POLA 1923, CHERCHI 1969, 229-259 i, sobretot, el "Diario" [1796-1806] de J. Lavagna, publicat dins SOLE 1970, 73-228.