Pàgina:Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII- Bartomeu Simon (1996).djvu/14

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


van creure més convenient de lligar el propi destí al de la família reial, de manera que el retorn a posicions més reaccionàries esdevenia inevitable.

 Han estat individuades tres tendències que caracteritzen el període de permanència de la cort sabauda a Sardenya (SOTGIU 1982, 90-91). En primer lloc cal destacar el fet que durant aquests anys els principals càrrecs de l'illa foren confiats als diversos membres de la família reial. Un bon exemple d'aquesta política ens ve donat pel nomenament del germà del rei, Carles Fèlix, duc del Genovese, com a virrei de Sardenya (1799-1806), càrrec des del qual lluitarà tenaçment contra les darreres actituds antipiemonteses que, com hem assenyalat més amunt, encara dificultaven l'activitat del govern.

 Així i tot, però, una gran part dels càrrecs secundaris foren confiats a membres de la burgesia i de la noblesa locals. Aquesta segona tendència va permetre al capdavall la perfecta integració entre piemontesos i sards, els quals consentien d'aquesta manera la completa italianització cultural del país.

 Finalment, no es pot ignorar el fet que, malgrat tot, les despeses derivades del manteniment de la família reial i de la necessària defensa de l'illa van contribuir a arruinar la finança sarda (PLAISANT 1978-1979, 255-270). Quan el juny de 1817, per tant, el darrer Savoia, Carles Fèlix, tornarà al Piemont, deixarà rere seu una illa immersa en una pregona crisi econòmica de la qual només aconseguirà de reprendre's amb el llarg pas dels anys.