Pàgina:Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII- Bartomeu Simon (1996).djvu/15

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


II.- EL MOSAIC LINGÜÍSTIC


 Són fonamentalment quatre les llengües que van conviure a la Sardenya del segle XVIII. Convé tenir en compte, en primer lloc, la llengua autòctona, el sard[1], fragmentada en diversos dialectes que, essencialment, podem classificar entorn de dos grans grups: els dialectes logudoresos -que influiran de manera directa damunt del català de l'Alguer- i els campidanesos. Es tracta d'una llengua de transmissió bàsicament oral que a partir del segle XIV, com a conseqüència de la invasió catalana, va anar perdent a l'illa, de manera progressiva, el seu antic caràcter de llengua de l'administració per tal de llegar-lo al català, que es generalitzà en tots els cercles propers al poder.[2]

 A partir del segon terç del segle XVIII, però, el català, que des del segle XVII veia disminuït, en benefici del castellà, el seu prestigi social -sense perdre l'originari caràcter de llengua de l'administració-, va sobreviure reclòs a la ciutat de l'Alguer, on s'ha perpetuat fins als nostres dies[3]. Per tal d'estudiar amb més atenció les fites fonamentals de la història del seu ús -en oposició amb les tendències castellanitzant i italianitzant-, abans d'afrontar la història de la llengua catalana a Sardenya durant el segle XVIII descriurem el marc on aconseguí de sobreviure. Tindrem en compte, per tant, la castellanització de l'illa -aprofundint el període posterior a l'any 1717- i la italianització que havia de culminar el 1763, quan es generalitzà l'ensenyament de l'italià a les escoles.


 II.1.- El sard: decadència i represa

 II.1.1.- El període de decadència

 Tal com encertadament assenyala Michelangelo Pira, "la storia linguistica della Sardegna è contrassegnata da una quasi costante presenza di almeno due lingue. La prima, quella locale, è estremamente povera, quando non del tutto priva, di testi scritti. L'altra è sempre una lingua di

  1. Els principals estudis de conjunt dels diversos dialectes sards són les obres, ara ja clàssiques, de M.L. Wagner (WAGNER 1907, WAGNER 1922, WAGNER 1951, WAGNER 1953, WAGNER 1960-1964), a més de SANNA 1957b, BLASCO 1984 i BLASCO 1986.
  2. Pel que fa a la història del català a Sardenya, veg. sobretot CARBONELL 1984a, CARBONELL 1984b, ROMERO 1983, ARMANGUÉ 1987 i BLASCO 1989. Poden ser útils, sobretot a l'hora d'estudiar la influència del català damunt del sard, SANNA 1957b, 195-202; ARCE 1960, 134-140 i 328-334; i BLASCO 1984, 140-159.
  3. És molt abundant la bibliografia relativa a la història lingüística de l'Alguer i a l'anàlisi del dialecte local. A més dels principals estudis (KUEN 1932-1934 i BLASCO 1983), veg. la bibliografia que proposa CORBERA 1990, II, 480-493, amb la corresponent anàlisi crítica a les ps. 9-16 del vol. I.