Pàgina:Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII- Bartomeu Simon (1996).djvu/17

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


que fa a aquest darrer aspecte, convé recordar que efectivament la difusió de textos dramàtics del Segle d'Or de la literatura castellana (Tirso de Molina, Lope de Vega i Calderón de la Barca foren els autors que més se'n beneficiaren) va permetre que a partir del segle XVIII certs drames representats durant la Setmana Santa fossin imitats a l'illa (BULLEGAS 1982, ALZIATOR 1975, 156-229).

 Molt més que no pas això, però, és interessant de tenir en compte, tal com els anomena Sergio Bullegas, els "materials dramàtics" autòctons que aquesta influència estrangera va modificar (BULLEGAS 1976, 47-76).

 En primer lloc convé destacar les llegendes hagiogràfiques, que desvetllaren en el públic aquella familiaritat i aquell interès envers les vides de sants que havien gaudit de tanta popularitat durant el segle XVI. No podem estar-nos de recordar, en aquest sentit, els dos exemples catalans que enriqueixen la literatura a Sardenya durant aquest període: ens referim a la Vida de sant Anthíogo i a la Vida del benaventurat sanct Mauro, les dues úniques relíquies de literatura hagiogràfica catalana de què tenim notícia (Carbonell 1984a98). A la fi del segle XVII, però, el record del període català del gènere s'havia perdut, i és amb la llengua castellana que el sard acostuma a conviure en els textos dramàtics populars. Un dels exemples més interessants d'aquest fenomen és el de Giovanni Maria Contu, que entre la fi del segle XVII i el principi del XVIII va traduir al castellà l'Alegra, festiva y devota rapresentación de algunas de las virtudes, prodigios que por virtud divina obró [...] el milagroso Beato Salvador de Horta que originàriament havia escrit ell mateix en sard (BULLEGAS 1982, 119). Pietro Chessa Cappai, que el 1751 redacta també en sard la seva Historia de la vida y hechos de San Luxorio, s'adreça al lector amb acotacions en castellà (Alziator 1975, 210-242).

 Un altre element dels "materials dramàtics" que S. Bullegas relaciona amb l'evolució del teatre sard d'aquest període són les cerimònies de la Setmana Santa, amb què hom proposava als fidels els aspectes més realistes de certs passatges de la Passió (BULLEGAS 1976, 51)[1]. Cal recordar que l'Alguer comptava amb la tradició de recitar en català un Sermó del descendiment (MANUNTA 1988-1991, II, 187-214) durant la cerimònia de la depositio, el "Desclavament", sermó que coneixem en la versió d'Antoni Miquel Urgias[2] que tindrem en compte més endavant.

  1. Tot comparant algunes tradicions sardes i catalanes relacionades amb els ritus de la Setmana Santa sorprenen certes coincidències l'estudi de les quals promet troballes d'indubtable interès. Un bon exemple d'aquest fenomen ens ve donat per la processó de l'"Encuentro" del Camp de Tarragona -l'origen de la qual es remunta a l'any 1700-, que tant recorda les processons de "s'Incontru", pregonament arrelades a Sardenya (veg. BLASI 1928).
  2. Per a l'estudi de la vida i l'obra d'A.M. Urgias (pronunciat "Urges"), veg. TOLA 1966, III, 281-282; COSTA 1885-1937, II, 192-193; SECHI 1987, 246-248; i MUDU 1901. Pel que fa a la bibliografia de la seva obra de creació i erudita, veg. ARMANGUÉ 1990a.