[1]
[Càller, 1811. La següent poesia ens ha arribat en tres manuscrits. Al primer (A: quadern relligat de 9 ff), el més extens, trobem les estrofes I-XLV que, tot i que són plenes de correccions, constitueixen la versió definitiva del poema. El segon manuscrit (B: un esborrany d'un sol full) conté les estrofes XXXIV i XXXVIII-XLVII, ratllades (excepte dues versions de l'estrofa XLVI). Al tercer manuscrit (C: un full solt), podem llegir-hi les estrofes que transcrivim amb els núms. XLVIII-XLIX i una variant dels quatre primers versos de la XLVI. Finalment, un quart autògraf de Bartomeu Simon ofereix un llistat de les paraules que clouen cadascuna de les quaranta-sis primeres estrofes, que coincideixen amb les que figuren a la nostra transcripció. Tot i que A representa l'únic original amb una certa coherència formal, hem volgut comparar-ne escrupolosament el text amb B i C -respecte als quals sovint només presenta diferències de caràcter ortogràfic- precisament per tal d'evidenciar la tendència de l'autor a respectar solucions ortogràfiques més properes a les catalanes que no pas a les italianes a les versions definitives de les seves poesies i no tant als simples esborranys]
Alexiu espon sa bona voluntat y fieltat a son amo d[on] B[artomeu] S[imó] en la sigüent
IMisenyor, si fos culpat
no me l'imputi a delit,
y si bé no aghés servit
no és falta de volontat.4
IIEnténghia ab tota passiència
lo que me passa y que he fet
y després, a tot bon dret,
darà sa giusta sentència
Tínghia en tant la soferència9
de sosprendre·l giudicat
puis que, millor informat,
provarà si he delinquit.
Y si bé no aghés servit
no és falta de volontat.14
IIISé que alguna informassió
de mi sa mercet ha pres
y que tal volta al revés
