Pàgina:Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII- Bartomeu Simon (1996).djvu/19

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 Els goigs van arribar a Sardenya de la mà de la conquesta catalana[1], i si bé inicialment foren sempre cantats en la llengua original -per tal com es tractava d'un gènere propi de la colònia catalana-, posteriorment la comunitat sarda va fer-lo seu[2], tot lloant en sard o castellà tant sants i advocacions procedents de Catalunya (la Mare de Déu de Montserrat, Sant Jordi, Sant Ramon Nonat, etc.) com de tradició local.

 Els goigs més antics que coneixem són els dedicats a la Mare de Déu de la Mercè (MANUNTA 1988-1991, II, 79-83) que, segons Eduard Toda "corregueren manuscrits en la segona meytat del segle XVI, y en 1604 foren inclosos en una recopilació de gracias y privilegis de la confraría dels mercenaris, que publicá á Cáller Antiogo Brondo"[3].

 Només recentment ha estat tingut en compte, després d'aquest text, el llibre de Salvador Esquirro, Santuario de Caller[4], de l'any 1624, que inclou les "Set llaors del benaventurat Sant Baldiri martyr glorios advocad y apropriat per qualsevol enfermetats, y per totes malalties"; abans de la seva descripció i edició, a càrrec d'A. Bover (1993, 95-102), havia estat assenyalada només una versió posterior d'aquests goigs (BOVER 1984, 106), continguda al manuscrit de Juan Francisco Carmona, Alabanças de los Santos de Sardeña, de l'any 1631[5].

 Ara bé, el llibre de J.F. Carmona ens ha llegat també, per primer cop a Sardenya, goigs redactats en castellà (BULLEGAS 1975, 16-27). Es tracta, efectivament, d'un període en què el gènere és assimilitat per la devoció local i que coincideix, alhora, amb un buit documental a causa del qual, fora dels "Goigs de la Verge del Roser", dels quals parlarem més endavant, no ens és possible de conèixer cap altre exemple de goigs redactats en català fora de l'Alguer.

  1. Veg. BOVER 1984, 106. Francesco Alziator afirma que a Sardenya existeixen traces de "laude" religiosa d'origen toscà abans de la conquesta catalana, però que l'estructura actual del gènere és de derivació "hispano-catalana" (ALZIATOR 1957, 139).
  2. És veritablement significatiu el fet que el sard hagi pres fins i tot del català el nom del gènere: gozos o gosos en logudorès i goccius en campidanès (veg. CARBONELL 1977, 278).
  3. Es tracta de les Recopilaciones de las indulgencias, gracias, perdones, estaciones, remissiones de pecados y thesoros celestiales, que los Summos Pontífices concedieron a todos los seglares, assi hombres, como mujeres, que son cofadres de la Cofadria de N.S. de la Merced (Caller: Martin Saba, 1604), 148-151. Cal tenir en compte, tal com assenyala MELE 1987, 97, que pel que fa a Oristany ha estat documentat el costum de cantar goigs almenys des de l'any 1606.
  4. S. ESQUIRRO, Santuario de Caller y verdadera historia de la invencion de los cuerpos hallados en la dicha ciudad (Cáller: Antonio Galcerín, 1624). Existeix un exemplar d'aquest llibre a la BUC, S.G. 1.6.2I. Tot i que BULLEGAS 1976, 41-44 descriu aquest manuscrit, no té en compte els goigs de Sant Baldiri que Esquirro publica al f. 392.
  5. Alabanças de los Santos de Sardeña, por el doctor Juan Francisco Carmona, sardo calaritano, compuestas y ofresidas a honra y gloria de Dios y de sus santos, BUC, ms. S.6.2.31. Vegeu-ne la descripció dins BULLEGAS 1976, 58-63.