Ara bé, fou inversemblantment a partir del Tractat de Londres, que preveia la continuïtat política i cultural respecte al període precedent (Palmarocchi 1935, 22), que el castellà aconseguí de bandejar definitivament el català del món jurídic sard. Els costums lingüístics imposats durant el breu període de dominació espanyola, entre els anys 1717 i 1720, es generalitzaren a Sardenya precisament quan l'illa havia deixat de pertànyer no només a la Corona d'Aragó sinó també, amb caràcter definitiu, a l'Estat espanyol. La creació de les "Tappe d'insinuazione", el 1738, significarà el triomf definitiu del castellà dins del notariat: la nova figura de l'insinuador controlarà de manera directa el treball dels notaris, que li remetran redactat en castellà l'inventari dels documents parcialment estesos en català en dates precedents i que a partir d'aquell any havien de dipositar als arxius creats expressament per a aquest fi.
Malgrat la lenta introducció de l'italià, el castellà va continuar mantenint a Sardenya el seu antic prestigi durant tot el segle XVIII. Són diversos els exemples de preferència del castellà respecte a l'italià, un cop encetada la segona meitat del segle: voldríem destacar només, però, els que ens vénen donats pel callerès Juan María Contu, que després de l'any 1756 traduïa de l'"idioma vulgar de Sardeña" al castellà la seva Obra poética, actualment conservada en forma manuscrita a la Biblioteca Universitària de Càller (Arce 1960, 131); i per Salvatore Baxu, que el 1761 va traduir de l'italià al castellà la Istruzione dei confessori e penitenti, de Daniello Concina (Siotto 1966, 131, n. 1).
El mateix prestigi de què gaudia aquesta llengua permetia encara que l'any 1793, per exemple, un cert noble anomenat Vico s'adrecés directament al virrei sense haver de recórrer a l'italià[1]. Sis anys més tard trobem encara els consellers de Càller redactant en castellà les actes relatives a la sessió del 26 d'agost de 1799.[2]
Pel que fa a la pervivència del castellà a les actes notarials, ha estat assenyalat l'any 1816 com a data límit del seu ús (Canepa 1936, 108), tot i que no són rars els documents posteriors redactats en aquesta llengua. Els registres parroquials,[3] per exemple, hi seran fidels fins a dates tan properes a nosaltres com l'any 1822, a la parròquia d'Armungia (Arce 1960, 13); el 1823 a la de Nuraminis[4]; i
- ↑ AG, 647bis, carta de l'1 de maig de 1793, anònima, adreçada a Bartomeu Simon.
- ↑ ASC, Segreteria di Stato II, llig. 852, docs. 85-86.
- ↑ Per a l'anàlisi lingüística dels registres parroquials d'una bona part de Sardenya, de la qual s'ha exclòs l'Alguer, veg. ANATRA-PUGGIONI 1983. Durant el segle comprès entre els anys 1670 i 1770, segons aquest estudi, els registres parroquials analitzats foren redactats en català o castellà (amb el terme "spagnolo" els autors es refereixen a totes dues llengües) en un 93-94% de les ocasions (ANATRA-PUGGIONI 1983, 9).
- ↑ Arxiu parroquial de l'església de San Pietro Apostolo de Nuraminis, ms. 39 d'una numeració antiga: "Duplicado de la Causa Pia de Nuraminis. Empiessa con las Cuentas del año 1795. Dal 1795 al 1823".
