Pàgina:Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII- Bartomeu Simon (1996).djvu/45

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


l'importantíssim recull de Pietro Sanna-Lecca dels Editti, pregoni ed altri provvedimenti emanati per il Regno di Sardegna, una de les obres més prestigioses, tant pel seu contingut com per l'aspecte tècnic, que mai hagin estat publicades a Sardenya.

 L'activitat editorial, però, s'enriquirà a partir de l'any 1777 amb una nova iniciativa gràcies a la qual, a causa de la gran ambició i l'elevat cost del projecte, apareixerà per primer cop a Sardenya un llibre que compta amb un vast grup d'associats que en financien l'edició: La Storia della Sardegna (1777) de Michele Gazano inaugura d'aquesta manera a l'illa un nou concepte de l'edició que havia de donar resultats excel·lents (com per exemple la Storia di Sardenya (1825-1827), de Giuseppe Manno, i el Dizionario biografico degli uomini illustri di Sardegna[1], de Pasquale Tola) durant la primera meitat del segle XIX.

 Cal assenyalar encara, el mateix 1777, el naixement del periodisme a Sardenya: efectivament aquest any va aparèixer el primer número del "Giornale Enciclopedico", de caràcter prevalentment didàctic, que obria el camí als que havien de ser els grans diaris del període revolucionari, el "Gazzettino ebdomario della Sardenya", nascut el 1793, i l'"Almanacco Parnasiano", del 1795, periòdics que alternaven l'exercici merament literari amb un servei informatiu molt sintètic (FOIS 1982). "Il Giornale di Sardegna" (1795-1796), finalment, dirigit pel teòleg Giu­seppe Melis Atzeni, constituí l'òrgan del moviment aingoià, tot reflectint la línia progressista dels estaments durant els anys de les revoltes antipiemontesa i antifeudal. La història del periodisme sard d'aquest període es clourà l'any 1812 amb "Il foglio periodico di Sardegna", des d'on el redactor Palmedo, gràcies al finançament anglès, va dur a terme una violenta cam­panya contra la política de Napoleó.

 Es tracta, en definitiva, d'un seguit de reformes i iniciatives que intensificaren la influència de la cultura italiana a Sardenya i contribuïren a la gradual desaparició de l'ús del castellà. Una desaparició, però, encara lenta, tardana, que superà la darrera fita l'any 1780, amb la substitució del castellà per l'italià als tribunals de l'illa (Canepa 1936, 108).

 Els fets polítics que commogueren la Sardenya dels darrers anys del segle XVIII i, posteriorment, el trasllat de la família reial a Sardenya van accelerar alhora la italianització de la noblesa i la burgesia locals, que van fer de l'adaptació a la cultura italiana una garantia per a la pròpia supervivència. L'estètica neoclàssica d'origen italià, per tant, va acompanyar els primers anys del segle XIX durant els quals, tal com assenyala G. Pirodda (1989, 948), van intensificar-se a Sardenya

  1. Veg. Tola 1966.