Pàgina:Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII- Bartomeu Simon (1996).djvu/80

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


voluntari exili. Com que durant aquests anys no va intervir en els afers familiars ni polítics de Sardenya, no tindrem ocasió de tornar-ne a parlar fins a encetar l'estudi de la seva obra.

 Mentrestant, l'activitat política de Mateu Lluís Simon, membre ell també de l'estament militar, havia posat en perill la seguretat de la família (CATARDI 1964, 127-128). En efecte, obeint un encàrrec de l'estament, l'any 1796 Mateu Lluís Simon va requisar certs documents del marquès de la Planarja, que fou executat com a conseqüència de llur lectura pública. Tot seguit els estaments sards, oposant-se sobtadament a Mateu Lluís Simon, el consideraren responsable de l'execució sumària del marquès i l'acusaren de simpatitzar amb el polèmic Vincenzo Sulis [1] i Giovanni Maria Angioy [2], l'activitat del qual al capdavant d'una revolta antifeudal al nord de l'illa acabava de fracassar. Per petició dels estaments, per tant, el virrei ordenà l'expulsió de Càller de Mateu Lluís Simon i tota la seva família. Només el delicat estat de salut de Bartomeu Simon va estalviar-li l'enutjós confinament a Vilanova Montlleó [3], que fou substituït per una molt més còmoda reclusió a l'Alguer.

 La ciutat de l'Alguer, però, era ben lluny de travessar el període de tranquil•litat que les autoritats haurien desitjat per a la família Simon. Efectivament, els germans Simon Delitala van entrar de seguida en contacte amb els "jacobins algueresos" [4], entre els quals destaquen els poetes M. Pugioni i J.A. Màssala, defensors locals de la revolta angioiana. El mateix any de l'arribada de la família Simon, segons la versió difosa per la facció reialista -o sigui, pels membres fidels a l'autoritat que representava el virrei- la ciutat va ser a punt de caure en les mans dels sequaços de G.M. Angioy. Només recentment, però, ha estat observat que aquest episodi fou falsejat pels enemics dels "jacobins" algueresos, que volien d'aquesta manera tacar-ne el prestigi[5].

  1. Per a l'estudi de l'activitat política de V. Sulis (Càller 1746 - La Maddalena 1834), de qui Joan Baptista Simon serà confessor durant els seus anys de captivitat a l'Alguer, entre els anys 1799 i 1821, veg. BACAREDDA 1871, ORRU 1965-1966, TOLA 1966, III, 241-246; i sobretot SULIS 1964.
  2. La primera dada relativa a les relacions entre G.M. Angioy (Bono 1751 - París 1808) i la família Simon ens ve donada per un comentari contingut en una carta que Bartomeu Simon va escriure al seu fill Domènec, des de Càller, el 13 de desembre de 1782, on era anunciat l'imminent trasllat, en qualitat de llogater, de G.M. Angioy i la seva família a la casa de Sedilo de Càller, propietat de Bartomeu Simon. És molt abundant la bibliografia relativa a G.M. Angioy, que protagonitzà els moments més destacats de les lluites antipiemonteses i antifeudals dels anys 1793-1799; ens limitarem per tant a remetre a la que proposen SOLE 1984, 381-382, i L. NEPPI MODONA, dins SIMON M. 1974, 255-261. Per als aspectes estretament biogràfics, veg. TOLA 1966, I, 77-79.
  3. Des de l'any 1786 Bartomeu Simon patia d'uns atacs de gota que sovint recordarà als seus poemes.
  4. Pel que fa a aquesta expressió, veg. SOLE 1970, 19, on l'autor cita un passatge de Joan Lavagna en què s'esforça a aclarir el veritable abast del terme "jacobí", que hom reservava a aquells individus que no compartien l'actitud dels "reialistes", sense necessitat que defensessin els ideals sorgits arran de la Revolució francesa; veg. també SOLE 1959, 313-332.
  5. No pot ser tinguda en compte, per tant, la versió de G. MANNO ni dels altres historiadors del segle XIX. Són molt més properes als fets, inversemblantment, les "Memorie segrete di Sardegna" degudes a J. Lavagna, que segueixen COSTA 1908, 3-55, i SOLE 1970, 5 i ss, on és publicat el text en qüestió.