Pàgina:Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII- Bartomeu Simon (1996).djvu/96

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 Pocs anys després, més exactament el 1779, el mateix en què A. Purqueddu publicà el seu Tesoro della Sardegna (1779), Domènec Simon va haver de pagar ell també el seu tribut a la literatura didascàlica. Efectivament, l'obra que va consagrar-lo i que va popularitzar la seva figura per tot Sardenya fou el poema intitulat Le Piante (1772)[1] que va llegir, després d'haver-lo redactat en el període de quinze dies que les autoritats acadèmiques concedien als candidats, en ingressar l'any 1779 al col·legi de Belles Arts de la Universitat de Càller. Aquell mateix any hi ingressava també F. Carboni, a qui la llarga estada a l'Alguer com a professor de gramàtica i retòrica havia inspirat el poema De corallis (1779)[2] -que llegí durant la cerimònia pública-, primer de la llarga sèrie de textos llatins que el jesuïta havia de produir abans de retirar-se, l'any 1793, de la vida literària pública.[3]

 Le Piante consisteix en l'únic text literari degut a un membre d'aquesta família que la crítica moderna recull, això sí, amb una certa cautela. Amb molta ironia, per exemple, Francesco Alziator -que tot i que reconeix la pobresa literària del poema en destaca l'ostentació erudita i el pregon interès de l'autor envers les qüestions relatives a la cultura sarda- presenta Le Piante amb les següents paraules:

"Il delio nume è invocato sin dalla prima strofa, ma timoroso forse del lungo viaggio dall'Elade sino ai lidi sardi egli si mostra sordo al richiamo del dotto patrizio algherese" (ALZIATOR 1954, 272).

 El poema s'articula en quatre cants, el primer dels quals pretén de demostrar científicament l'origen de la planta a partir de la llavor; el segon i quart, respectivament, confirmen la similitud biològica entre animals i plantes i basteixen l'apologia de llur bellesa; i el tercer cant -el més reeixit-, demostra finalment la utilitat de les plantes i exhorta els sards a no negligir l'agricultura, exhortació que adquireix un relleu del tot particular si tenim en compte que Bartomeu Simon s'havia beneficiat

  1. El poema és dedicat al col·legi de Belles Arts de la Universitat de Càller. Convé destacar, per tal de demostrar la difusió de què va gaudir aquest text, l'afirmació de SIOTTO 1966, IV, 93, segons el qual el poema es va beneficiar de dues reedicions italianes (dutes a terme, per tant, fora de Sardenya), a més de ser inclòs en una col·lecció de poemes didàctics que hom va editar a Milà. No ens ha estat possible de documentar aquestes dades.
  2. Veg. SIOTTO 1966, IV, 91-92. F. Carboni va residir a l'Alguer entre els anys 1774 i 1788, en què fou nomenat professor d'Eloqüència llatina a la Universitat de Càller. A més del text en qüestió, gràcies a l'experiència algueresa F. Carboni va escriure també el text intitulat Alghero illustrata, que deixà inèdit (SIOTTO 1966, III, 515).
  3. Veg. la bibliografia relativa a l'obra de F. Carboni dins ALZIATOR 1954, 248. Després de l'any 1793, en què tornà del seu exili per terres d'Itàlia, F. Carboni només va publicar una Lettera al sacerdote Vincenzo Raimondo Porru (CARBONI 1813).