jat encare dos o tres altres bocins, de bell nou, prenent lo cap de la sardina, l'acostà de sa aurella, e dix: — Donna Sardina, jo no pusch pensar que ço que'm dehits sia veritat, car mossenyer lo rector no es pas tal que'm fahés aytal cas. — Encontinent que Na Caterina ohí aquestes paraules, com vós sabets que les fembres volen tostemps saber les coses dubtoses, ella pregà lo rector que pregàs fra Companyó, e aytambé ella meteixa'l pregava, de dir de què era son parlament ab la sardina. E fra Companyó fahent-se fort pregar, no volent res dir del dit parlament, li dix: — Madona Caterina, no us cossirets ja de saber mon parlament ab la sardina, car jo li he demanat d'alguna cosa d'on ella'm respon.— Vet-aci de bell nou lo rector qui'l pregà fort afectuosament. E no volent ne podent fra Companyó contredir als prechs del rector, dix-li en aixi: — Mossenyer, jo us diré lo parlament de mi ab la sardina, sots tal condició emperò que si la sardina ha dit veritat que vos no la'm celarets, mas la'm direts. — Encontinent lo rector, jurant, lo hi va prometre. Llavors fra Companyó recità lo parlament de la sardina, dihent així: — Mossenyer lo rector, jo he demanat a la sardina quin era lo pus gran e lo pus gros peix qui sia en la mar, e ella ha'm donat per resposta que hi ha així llonch temps que ella n'es defora que no li'n membre, mas que jo ho haja a demanar a un congre fresch qui es acens en la casa d' ençà sinó dos jorns que ell es eixit de la mar, e m'ho sabrà dir. — Encontinent, fra Encelm, vet-aci lo rector qui ab gran ris diu: — Per lo cors de tal, la sardina diu veritat. Llevats-vos, Caterina, e aportats lo
