asseure's per dinar, envides foren asseguts que vet-aci arribats fra Companyó e son companyó qui molt ardidament trucaren a la porta. Llavors Na Caterina, corrent a la porta, esguardant per los forats d'aquella e vehent los frares, se'n vench mig morta al rector, e'l rector li dix: — Qui es lla? — Na Caterina li dix: — Aytal mal com a la porta són dos relligiosos. — Lo proverbi diu bé la veritat, (dix lo rector): del mal que hom ha pahor, d'aquell meteix mor. — Na Caterina dix:— Per la Sancta Passió de Déu! ells no menjaràn ja del pastiç. — E tantost l'amagà e va obrir la porta. E vet-ací los framenors qui saludaren lo rector, e lo rector los dix: — Mossenyers, jo he gran desplaer com jo no haja les viandes per a tractar-vos com a tals senyors se pertany, mas jo no he altra cosa per al present sinó sardines salades.— Fra Companyó respon:— Mossenyer rector, vostra bona cara e bon acolliment estimem pus que les bones viandes. — Açò dit, s'assigueren a taula, e fon mès un tallador ab set sardines denant fra Companyó e son companyó, e un altre tallador, ab altretant de sardines, denant lo rector e Na Caterina. Vet-aci, fra Encelm, fra Companyó lo qual ab lo coltell tallà lo cap a una sardina e aprés que ell hach menjat dos o tres bocins ell prench lo cap de la dita sardina e l'acostà a sa orella com si hagués mostrat que la sardina li responia a ses demandes, e dix a la sardina: — Ço que'm dehits responent-me jo no crech pas que sia així. — De què lo rector e Na Caterina eren fort meravellats, vehent l'acte que fra Companyó fehia a la sardina; per què, fra Encelm, aprés que fra Companyó hach men-
