vent de Tarragona, apellats per nom la un fra Joan Companyó e l'altre fra Pere Taverner, e, aprés llurs salutacions, ell demanà'ls aon anaven e ells digueren-li que anaven a Tortosa. E aprés li demanaren com havia stat tractat lo jorn de Nadal ab lorector de la dita vila. Lo frare prehicador dix: — En veritat, mon amich, lo dit rector ha'ns honestament festejat de força cabrits rostits e carn de moltó bollida, ab llurs salces, e bon vi vermell, e aprés de tórtores e todons ab bella pebrada, de sort que'm semblava estar en paradis terrenal. E lo dit rector comprà hir set lliures de congre així gros com jo he la cama. E jo ohi que ell dix a Na Caterina, s'aymia, que ella en fahés un pastiç al forn. E per aixi, mon amich, si us anats un poch ivaç, vós porets bé haver un bon dinar e menjar del pastiç. — Encontinent, fra Encelm, si ell dix açò al mut, no ho dix pas al sord, e vet-aci fra Companyó qui atroça sos parrachs e's met en camí, talment que de tres passes no'n fehia sinó una per venir a temps ad aquest dinar e per menjar del pastiç. E per ço que aquella Caterina, amiga del rector, volia mortalment mal a tots los relligiosos en general, per ço com ells cridaven fort aprés lo dit rector de ço que ell tenia una amiga: aquella, havent fet lo pastiç, e l'hora venguda de dinar, ella dix al rector: — Mossenyer, dinem-nos abans que sobrevingué qualque albardà. — Lo rector dix: — E quin albardà nos pot arribar? — Na Caterina respon: — Qualque traydor relligiós qui vindrà e menjarà del pastiç: — Lo rector dix: — En nom de Déu, Caterina, anem donchs a dinar. — Encontinent, fra Encelm, que començaven ambdos
