lo sendemà. Encontinent, fra Encelm, que les festes foren passades, los frares volent-se'n retornar a Tarragona d'on eren venguts, prenent comiat del Senyor e del rector, aquell dix-los: —Senyors relligiosos, a nosaltres e a tot lo poble ha plagut vostra seient e plahent manera de prehicar e perçò sia-us avinent de demanar-nos qualque dò qui us placia, e nosaltres lo us donarèm; mas volem que'l frare prehicador demane lo primer dò, e aprés demanarà lo framenor. — Sobtosament, fra Encelm, que'l frare prehicador hach ohit açò, dix en si meteix: — Jo he fet mal viatge, car si jo deman lo primer lo framenor demanarà pus que jo, e, ell havent pus que jo, la mort me seria mellor que la vida: mas jo sabré pus que no ell. — E lladonchs, girant-se vers lo comte, respon-li dihent: — Senyor comte, jo us demanaré un dò ab condició que la cosa que jo demanaré me sia donada sens tota triga.— Ço que'l comte li promès. E lladonchs ell li dix:— Senyor, jo us deman que'm sia donat lo doble de ço que us demanarà lo framenor. — E lo comte lo hi acordà. Encontinent que'l fra-menor hach ohida la demanda del frare prehicador, ell cuydà morir d'enveja e desplaer, dihent en si meteix: — Mal encontre pusca haver aquest traydor frare prehicador; ell haurà lo doble de tot ço que jo demanaré, car si jo deman cent florins ell n'haurà doscents. Adés jo desig de pus tost morir content que viure mal content. — A les hores donchs lo framenor pensà e demanà lo dò, dihent: — Senyor comte, jo us deman mantinent que us placia de faher-me donar bones dues centes bastonades, e en açò us prech, Senyor, que no hi haja falla: car
