Pàgina:Llibre de disputació de l'ase (1922).djvu/159

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


açò es la pus gran gràcia e recompensa que'm pot faher en aquest món vostra Senyoria.— Encontinent lo comte dix a dos escuders qui staven aprop d'ell: — Anats e aportats dos bons bastons de nespler, e fahets-li aquest plaher puys que ell ho demana ab aixi gran devoció. — Après que'ls dos escuders hagueren aportat dos bons bastons, ells arraparen lo framenor per la caputxa e començaren a estrijolar-lo. E com ells hagueren donat al dit framenor cent bastonades, vet-aci lo frare prehicador qui comença a cridar, dihent:— Ço es assats, Senyor, car lo frare menor no ha demanat sinó cent bastonades.— Quan lo framenor ohí les paraules del frare prehicador, dix tot suplicant, plorant e cridant: — No Senyor, no ascoltets gens lo frare prehicador, e donats-me altres cent bastonades: car dues centes vos n'he demanat.— E girant-se vers lo frare prehicador li dix: — Què vos sembla, frare prehicador, del dò que jo he demanat? Sembla'm que no us plau pas molt: vós havets per vostra cupiditat demanat lo doble de ço qui'm serà donat, e per ço plau-me d'haver mal Nadal a fi que vós hajats pijors Innocents e pus avols estrenes. — Sobtanament, fra Encelm, que'l framenor hach rehebuda la dita gracia, vet-aci los dos escuders qui gafaren lo frare prehicador per l'escarcella de la capa, e li donaren quatre centes bastonades, en sort que'l calgué portar sus un ase a la ciutat de Tarragona. Vejats, fra Encelm, com vostres relligiosos esquiven lo peccat d'enveja.»