Pàgina:Llibre de disputació de l'ase (1922).djvu/73

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.





Com l'ase prova a fra Encelm lo contrari de son dir

«Sembla'm, fra Encelm, que sots un poch dolç de sal e vos leixats menar per vostra volentat desordenada: ço que proceeix de petit e debil enteniment. Mas jo no ho prench per tant en la mala part, e vos excuse, car sóts are e adés vell, e havets perdut la memoria. Bon hom de Déu, no sabets que'ls plaers dels quals segueixen-se'n plors e dolors no deuen esser apellats plaers? Com vos podets donchs gloriejar de ço qui no es als mas fum qui tantost passa.? Car vosaltres havets en lloch e canvi de la festa de noces, lo convit qui's fa quan sots morts per a soterrarvos; lla en lloch de riure hi ha plors; en lloch de goig, desplaer; en lloch de cançons, grans crits o complantes contra la mort; en lloch de les grans cases e somptuosos palaus havets estretes e petites fosses; en lloch de les cambres, presons; en lloch de les empreses, cadenes e cordes al coll; och e ver en lloch de bé esdevé-us mal e damnatge. Per què cercats altra rahó per provar vostra falsa opinió, car jo crech que poch n'haurets a trobar d'aci avant.»


Fra Encelm diu a l'ase

«Nostre mestre l'ase, l'altra rahó per la qua nosaltres devem ésser vostres senyors e vosaltres nostres vassalls es que Déus nos ha