de sos barons, car temia que no l tinguessen per volpell.
Dementre que l lleó així estava paorós, i negú de sos barons no sabien apercebre la por que l rei havia, na Renart s'acostà al rei, i el gall cantà, i el ca lladrà, per çò car na Renart se fou acostada al rei. Mas al rei plagué com na Renart li fos de pres, i demanà-li si sabia aquella veu que oia de quina bestia era, car molt li paria gran bestia i forta, segons la veu que havia.
— Senyor, — digué na Renart, — en una vall hagué un juglar posat son alduf que penjava en un arbre, i lo vent menava aquell alduf i feia-lo ferir en les branques de l'arbre. Per lo feriment que l'alduf feia de sí mateix en l'arbre, eixia de l'alduf una gran veu, la qual feia retentir tota aquella vall. Un simi havia en aquella vall, qui oí l sò, i vingué a aquell alduf. Aquell simi se cuidà que en així com la veu era gran, que en així l'alduf fos ple de mantega o d'alguna cosa que fos bona a menjar. Lo simi esquinçà l'alduf i trobà-l tot buid. I en així, senyor, — digué na Renart al lleó, — podeu vós pensar que aquesta veu que oiu es de bestia qui es buida, i no ha la força que la veu significa, perquè estau fort i ardit de coratge, car a rei no li està bé com es paorós, ni com ha por de çò que no se sab què es.
