Dementre que na Renart aquestes paraules deia al rei, lo bou cridà, i bruelà molt fortment, i en tal manera cridà, que tot aquell lloc ont estava l lleó féu retentir, i el lleó i sos companyons extremir. No s pogué abstenir lo rei que no donas senyal de por, i digué que si la força d'aquella bestia era segons la veu, mal estar lo faria en aquell lloc. Lo bou bruelà altra vegada, i el lleó i tots aquells de son consell hagueren temor; mas na Renart no féu en sí negun semblant de por, ans estigué alegrament davant lo rei i davant son consell.
Molt se meravellà l rei de na Renart, que no havia por, i sí s feren tots los altres. I el rei digué a na Renart estes paraules:
— Renart, — digué l rei, — com pot esser que tu no has por d'esta veu tant gran i tant extranya? Ja veus que jo, qui só tant poderós, i l'ós i el lleopart i moltes d'altres besties qui són pus forts que tu, havem por d'aquesta veu.
Na Renart respongué al rei, i digué estes paraules:
— Un corb feia son niu en una roca, i tots anys una gran serpent menjava-li sos fills. Lo corb havia molt gran ira d'aquella serpent qui sos fills li menjava, i no s gosava combatre ab la serpent, per çò car era tant poderós que la pogués vèncer per força d'armes. Aquell
