s'oferís al lleó que l menjas, si li era necessitat; i adoncs que l lleó li n'hauria molt de grat; i pel grat que li hauria de la proferta, i per lo deute en que era amb ell, no li faria negun mal.
— I encara, — digué ella, — que jo us ajudaré en tal manera que l lleó no us farà vilania ni tort.
Con na Renart hagué totes aquestes coses ordonades, ell vingué davant lo lleó ab lo bou i lo corb, i el corb se presentà al lleó i digué-li que ell coneixia que l lleó havia fam, i proferia-s a ell que l menjas. Na Renart respongué i escusà l corb, i digué que no havia carn que s convingués a menjar de rei. Aprés estes paraules, na Renart digué al rei que la menjas, car no havia alre que li donas a menjar mas sí mateix, i lo corb digué al lleó que la carn de na Renart era malsana a menjar. Adoncs lo bou, per semblants paraules, se proferí al lleó i digué que l menjas, car ell era gran i gras, i havia bona carn a menjar.
Adoncs lo lleó occís lo bou; i menjaren del bou lo rei i na Renart i el corb a tota llur volentat.
Con lo bou fou mort, lo lleó demanà al gall i a na Renart qui seria son cambrer, i lo gall volgué parlar primer, mas na Renart li féu un esguard irós, per lo qual dubtà a parlar tro que na Renart hagués parlat. Na Renart
