parlà al rei i digué-li que l conill havia azalta semblança i era bestia humil i que estaria bé en l'ofici en lo qual solien estar lo gat i el bou. Lo lleó demanà al gall si tenia per bo çò que na Renart deia, i el gall no gosà res dir contra çò que na Renart havia aconsellat, car molt la temia, i aconsellà al rei çò que na Renart li havia aconsellat. Lo lleó féu cambrer lo conill, i llavors na Renart hagué gran poder en la cort, car lo gall i el paó i el conill lo temien, i lo lleó creia tot quan na Renart li deia.
Un dia s'esdevenc que l rei hagué a entendre en un gran fet qui s fou esdevengut en son regne, i aconsellà-s ab lo gall i ab na Renart. Lo gall digué al rei que no era suficient a aconsellar lo rei en tant grans afers sens altres companyons; i aconsellà al rei que s cresqués de consell, car no era honor de rei que s minuas de consell, del qual consell s'era minuat, després que n fo menys la serpent, i lo lleopart i l'onça i lo llop.
Per bo tingué l rei que fes consellers, i hauria-ls fets, sinó que na Renart digué aquestes paraules :
— En una terra s'esdevenc que havia un hom a qui Déu havia donada tanta de ciencia que entenia tot çò que deien les besties i los aucells. Aquella ciencia havia Déu donada a aquell hom sobre tal condició que de res que
