oís ni entengués de çò que dirien les besties ni els aucells no digués a neguna persona, i aquell dia que ho diria, que morís. Aquell hom havia un ort en que un bou tirava aigua d'una sinia, i un ase aportava ls fems de que un hom femava aquell hort. Esdevenc-se un vespre que l bou fou molt hujat, i l'ase li aconsellà que l vespre no menjas la civada, per çò que l'endemà no l mesés hom a tirar la sinia, i que s pausas. Lo bou estigué al consell de l'ase i no menjà l vespre la civada. L'hortolà cuida-s que l bou fos malalt, i mès l'ase en son lloc a tirar la sinia. Tot aquell dia tirà l'ase la sinia ab molt gran treball. Con vingué la nit, ell vingué a l'estable, on trobà l bou qui jeia i sojornava. L'ase plorà davant lo bou i digué-li aquestes paraules:
— Lo senyor — digué l'ase — ha en volentat que t venga a un carnicer, car cuida-s que sies malalt; i per çò, ans que no t'occia, es bo que tu tornis a ton ofici, i no t dones semblant que sies malalt.
Aquestes paraules digué l'ase al bou, per çò que hom no l tornas a tirar la sinia, que li era de major treball que ls fems que aportava. Lo bou hagué por de morir, i menjà aquella nit la civada, i feu semblant que fos guarit. Aquell hom, qui era senyor del bou i de l'ase, entengué çò que havien dit lo bou i l'ase, lo
