La senyorial Vizcaya, que obrint la roca dura,
Lo ferro busca, que arma sa destra varonil;
Lleó, que en son emblema son noble cor figura;
La dels ramats inmensos llunyana Extremadura
Que plé d' anyelets rossos veu sempre son ovil;
Córdova, l' amasona, que airosa y satisfeta,
Cabalca 'l lleuger poltro dels orientals deserts;
Sevilla, l' adorable, per les tres Grácies feta;
Granada, la odalisca volguda del profeta,
Que eternament anyora sos cármens sempre verts;
La falaguera Múrcia, l' alegre campesina;
Y entre bellesses tantes, naixcudes d' un bressol,
La flor que es mes flairosa, la perla que es mes fina,
Valencia, m' adorada, la de belltat divina,
La que 'n lo front du l' alva y en la mirada l' sol!
Tots eixos fills, y totes eixes hermoses filles,
Les mans donantse ¡oh Pátria! rodejen ton altar;
Entre ells, Mare amorosa, resplandexent tu brilles,
Y totes ses grandesses, ab voluntats sencilles,
Com mereixcuda ofrena, te volen consagrar.
__________
Yo tinch, pera oferirte, flors d' art y poësía,
Que á tes sagrades plantes ditjosa esfullaré;
Les flors que á sa Teresa doná Ausias March un día,
Les que á la Verge santa Corella li ofería,
Y avuy al sol renaixen de Pátria, Amor y Fé.
Pàgina:Llibret de versos escrit per Teodor Llorente (1885).djvu/183
Aquesta pàgina ha estat revisada.
