Pàgina:Llibret de versos escrit per Teodor Llorente (1885).djvu/24

Y á sos jochs una fera, y una idea á sos sabis,
Y á sos temples un Deu!

Als cadafals de marbre ahon tot un mon se apinya,
Pujeu, pobles, á vore los gladiadors en rinya
Ab lo tigre de l' India, de Scitia ab l' orso blanch:
Allí de tots los ánguls del mon los esclaus venen,
Y per primera volta germans á dirse aprenen
En comunió de sanch.

Vingau també vosaltres, les de les rulles trenes,
Qu en falagueres dances rodeu en les arenes
De les líbiques platges ab vos descalsos peus;
Vosaltres també, oh vergens de sonrosades galtes,
Com les montanyes vostres quant de les serres altes
Colora 'l sol les neus;

Vosaltres, que en los atris dels temples Grecia mira.
Coronat de violetes lo front, de dolsa llira
Puntejant les daurades cordes ab trémols dits;
Vosaltres, qu' entre 'ls arbres, cullint sagrades herbes,
Canteu llaus á la lluna y aneu pels boschs, superbes,
En les gelades nits.

Ya soltes les correjes de la triunfal espassa,
Lo fill aspre de Rómul, qu' en foch de amor se abrassa
Vos esten los seus brassos, que no pot omplir res.
En son llit la estranjera los peus cansats espolsa,
Y sa boca es als llabis del estranjer tan dolsa,
Que 'ls fa germans un bes.

Lo mon se sent conmoure, com la inocent doncella.
Quant son tendre cor omplin suspirs nous pera ella,