Pàgina:Llibret de versos escrit per Teodor Llorente (1885).djvu/25

Y baixa, plé d' ensomnis, sobre son pit lo cap;
Y quant que lo mal diga que tan li aflig, li preguen,
Ella sent en sa gola paraules que s' ofeguen,
Y lo que té no sap.

Com la infantina verge, trem y es condol la Terra:
Al Orient la má dreta y á Ponent la má esquerra
Vol estendre foll l' home, cercant lo nou consol:
Aixís quant en nit fosca lo jorn volgut aplega,
Entre los regenchs núbols, avans de que aparega
Ya s' endevina el sol!

De tots los Deus son temple fa l' home tabernacle;
Se vist ab blanca túnica y á pregar va 'l oracle
De les antigues faules, á son desitj vuy mut.
¿Per qué remou les cendres de flama un temps encesa?
Altars alsa ya el sabi, ductant de sa sabiessa,
Al Deu desconegut.

Lo vat que cantá tendres, acongoixades troves,
Los ulls, plens de llum, gira vers esperances noves,
Com si l' alba ya vera d' un altre segle d' or.
Mes ¡ay! la nova vida que 'l mon pensava rebre,
No aplega, y revolcantse en lo llit de la febre,
Ell desfallix y mor!

Ell mor, y los ulls, cego, del cel á la llum tanca!
Ell mor, y de la terra lo pensament no arranca;
Y al mon un cel demana y al fanch demana un Deu!
Y en les montanyes santes al Home-Crist no mira,
Que al mon esten los brasos y á Deu los esguarts gira
En l' arbre de la Creu!