Pàgina:Llibret de versos escrit per Teodor Llorente (1885).djvu/26

 No mira qu' el sol, ombra de Deu, trist s' anubola,
Y que les tombes se obrin, y que lo mon tremola,
Y que del antich temple s' ha desgarrat lo vel!
La veritat cercava, cansat ya de ses faules:
Y sense trobar eco así baix, les paraules
 Del cel tornen al cel...

 A la llum, d' ahon baixara, ya l' esperit s' en puja.
¿Com en camps pedregosos á perdres cau la pluja,
Cau, oh Deu, ta paraula dins lo cor dels humans?
No; la fé quan l' apóstol feneix, reb nova vida:
--¿Qué s' ha fet? ¿ahon s'amaga?--No ouiu la pleb, que crida
 “Als tigres los cristians?„

 ¡Als tigres!—Per que l' home del cor li fassa un temple,
Y á la pols lo front baixe, y agenollat contemple
La image que un jorn, cego, tirá en lo mitj del fanch,
Portar deu, com la porten los reys, una corona;
Y eixa es la que el martiri, feta de palmes, dona
 Y es compra ab preu de sanch!

 ¡La sanch del sacrifici! ¡La sanch que santifica
Al mon, que la veu correr á rius, y al fí li esplica
Per la mort la existencia, la fé per lo dolor;
Y agermanant als homens, els diu lo sentit tendre
De eixa paraula santa, qu' el mon no pogué entendre
 Fins aquell jorn: l' Amor!