joventut, de entusiasme y poesía. Y quant, desfaixat y ubert lo llibre, lo trovéu tot ple de versos, pobres d' inspiració, pero riquíssims de patri amor, quant llixcáu aquesta endressa, diréu sorprés y complagut—aixís ho espere—: ‟¡Oh! ¡mos inoblidables valencians! ¡Oh, aquell bon xicot! ¡Be han cumplit! ¡Be m' han pagat tot lo que per Valencia he fet!„
Si tan bona acullida logra aquest aplech de versos; si al sortir de la Biblioteca, lo portéu á casa, y allí, en la quietut de la velada, sense nosa 'l llegíu; si algun trosset, que vos parega més tendre y familiar, lo feu escoltar á vostra santa muller y á sa bona germana; si li recitéu algun romans, pera que 'l deprenga, al petit Angélich; y al endemá, lo llibret dins la botxaca, anéu á trovar en la Redacció de La Renaixensa, ó en aquella raconada del café de Pelayo, hon se congrega tots los díes, la entusiasta colla dels poetes y escriptors catalans,—casi tots, tots, vostres deixebles—y els diéu: ‟Un present vos porte de Valencia; prengáu: á mí me l' envíen, pero es perque, enviántmelo á mí, ha cregut l' autor, aquell nostre gran amich d' allá baix, que l' envía á tots„: si aixó feu, Deu vos ho pague, mestre; mon desitj está cumplit y mon deute satisfet.
Mon deute, sí; perque, bona ó dolenta, la inspiració que ha infantat mos versos valencians, la encengué, més que ningun altre, aquell bibliotecari, ensemps lletrat eruditíssim y genial poeta, que aná á Valencia, fa ya prop de trenta anys, y romangué uns quans en la ciutat del Micalet. ¿Vos enrecordéu? Quant la campaneta del Golegi del Patriarca, ab ses badallades tan argentines, tocava l' hora d' eixir del aula, dos estudiantets, separantse del bullanguer estol del seus companys, pujaven corrent la escala de la Biblioteca, com si 'ls mancara 'l temps; entraven, y sens' aturarse en les taules dels lectors, penetra-
