Pàgina:Llibret de versos escrit per Teodor Llorente (1885).djvu/71

 Lo front, que sort malastruga
 Emboyrava, alsa valent
 Sens ombra, núbol ni arruga:
 No hiá mot que espresar puga
 Com riu son llabi plassent.

 Jove, agradós, aixerit,
 Empunya la citra d' or;
 Y mirantse fit á fit,
 Abdós senten en lo pit
 Lo bategar de un sol cor.

 Ya la parella amorosa
 Van cubrint y encercolant
 Núbols de color de rosa,
 Y ab tonada més joyosa,
 Aixís ell repren lo cant.

 "Al foch ardent, aymía, que en ton esguart m' abrusa,
Ab voladores ales mon esperit reviu;
Yo soch ton propi geni, yo soch la eterna musa
 De ton parlar natiu.

 Ya munta á lo seu trono la llengua menysprëada:
Contempla com avansa, cenyida de nous llors,
Y la que ve darrere llarguísima maynada
 De valents trovadors.

 D' enllá les grans montanyes, d' enllá les blaves ones,
Les veus dels passats segles ya formen novells cants:
Guaita com altra volta follejen tes besones
 Ab los primers amants!