Pàgina:Llibret de versos escrit per Teodor Llorente (1885).djvu/71

Lo front, que sort malastruga
Emboyrava, alsa valent
Sens ombra, núbol ni arruga:
No hiá mot que espresar puga
Com riu son llabi plassent.

Jove, agradós, aixerit,
Empunya la citra d' or;
Y mirantse fit á fit,
Abdós senten en lo pit
Lo bategar de un sol cor.

Ya la parella amorosa
Van cubrint y encercolant
Núbols de color de rosa,
Y ab tonada més joyosa,
Aixís ell repren lo cant.

"Al foch ardent, aymía, que en ton esguart m' abrusa,
Ab voladores ales mon esperit reviu;
Yo soch ton propi geni, yo soch la eterna musa
De ton parlar natiu.

Ya munta á lo seu trono la llengua menysprëada:
Contempla com avansa, cenyida de nous llors,
Y la que ve darrere llarguísima maynada
De valents trovadors.

D' enllá les grans montanyes, d' enllá les blaves ones,
Les veus dels passats segles ya formen novells cants:
Guaita com altra volta follejen tes besones
Ab los primers amants!