Pàgina:Llibret de versos escrit per Teodor Llorente (1885).djvu/93

Valencia, tremolosa, sense saber per qué,
Deixant caure, poruga, de ses mans amoroses
Les garlandes trenades de primerenques roses,
Parlá, y axís digué:

"Vostres cansons, poëtes, no son pera mí noves:
Recorts de l' infantessa me porten eixes troves,
Entre els boyrosos núbols de un són pesat y llarch.
Es vostra amada llengua la llengua dels meus avis;
La que engisá la terra quant brollava dels llabis
Del meu dols Ausias March.

"En est noble llenguatge mos reys, en altres segles,
Donaren á son poble bons furs y sábies regles;
En est noble llenguatge, pel Senyor benehit,
Senyalant á la terra la salvadora vía,
Per la boca brussenta del meu Vicent un día
Parlá el Sant Esperit.

"Y avuy que aquesta llengua, oh Trovadors, oh Mestres
Dels Pirineus als Alpes, juntant les fortes dextres,
Aixecau, com la santa senyera, ab nou amor,
Menysprëada en ma boca ya fa tems la contemple,
Y no tinch, per parlarla, més lley, regla ni eixemple,
Que 'ls bategs de mon cor.

"En ma florida platja, mes valls y mes montanyes,
En los ramats dels pobres pastors, en les cabanyes,
En la vila hon la seda teix y tiny mon infant,
Rebordonit, be ho pense, de son orige noble,
Lo vostre parlar sempre li serveix al meu poble
Per lo riure y lo plant.