Pàgina:Lo camí de la fortuna (1868).djvu/30

cusas y contar llástimas; «que he tingut la dona malalta, que no tinch feina, que demá, que diumenje, que 'l mes entrant», y l'home que era honrat avans de contraurer un deute, endeutantse pert la tranquilitat, la vergonya, l' honor, acaba per ser un embustero y tant se me 'n dona, y devant dels que 'l coneixen, deu estar sempre ab lo cap baix. Habeu may vist que un sach vuit se tinga dret? Donchs lo mateix succeheix al home carregat de deutes: sempre te d' anar com qui diu de genollons, pera que li tingan compassió aquells á qui deu. En fi: quina necessitat hi ha de que m' escarrasse? Tots vosaltres sabeu que —Bossa sens diners, digali cuiro.—
 «Quan se compra una cosa á fiar, ningú 's recorda que ademés de l' objecte, 's deu pagar lo risch que corra 'l venedor: mès que hi fa, si per de prompte no dehuen traurers los quartos de la butxaca! Pero 'ls dias passan, los messos corren, y sabut es que—Fins la quaresma es curta per aquell que está endeutat—y que—A pagés enderrerit, cap anyada n' hi es bona.—
 «Pot ser pensau que perque en est moment teniu propis, podeu sens temor satisfer totas las fal-leras que se vos antoixan; mès per ventura habeu may vist que duri tot lo dia, lo sol del matí? Deya la vella que—Per ben assentat