Pàgina:Lo camí de la fortuna (1868).djvu/29

s' acaba,—han tingut d' anar á Manlleu y pobre del que deu fer semblant viatge: be pot dir «oli m' hi ha caigut» puig—Car es lo boci que á un hom l' escanya.—
 «No es realment una bogeria endeutarse per cosas que no s' ho valen? En la venda que 's va á comensar, dònan sis mesos de temps pera fer los pagos y á semblant circunstancia 's deu atribuir que sian tans los que habeu comparegut, pensant que puig no habeu de pagar bitllo bitllo podeu satisfer una fal-lera. No sabeu benaventurats que—Porch fiat tot l' any gruny—y que l' adagi diu—Si compras res á censal, no ho pagues mes del que val—? ¿Y perque 's diu? Perque lo qui 'l féu sabia mes que Brincá, y per tant no li hi era nou, que—Qui no paga de contat, si bè 's mira paga doblat.—Y are vos preguntaré com avans. ¿No es una bogeria endeutarse per cosas que no s' ho valen?
 «Si coneixessen los homes las conseqüèncias que porta l' endeutarse, pochs foren los que á tal extrem voldrian arribar. Ab aquest mer fèt donan á un altre drets sobre ells, y per aixó 's diu—Si á qui deus no pots pagar, humilment has de parlar—Y aixó es mes clar que l' aigua; perqué si arribat lo plasso no pot l' home pagar lo que deu, s' avergonyeix vehent á son acrehedor, evita toparlo, tot se tornan es-