camp d' acció, va haver de deturarse en son desenrotllo, y es lley de la naturalesa que quan un ser que viu troba obstacles invencibles que impedeixen sa creixensa, s' enmalateix y degenera. De la nostra malaltia y degeneració, donchs, no 'n som responsables nosaltres sols. Gran part de la culpa, sino tota, toca als que 'ns tenian subjectes y lligats quan ab més vigor hauriam hagut de creixer. No teniam altre cami que debilitarnos y corrómprens, y debilitats y corromputs várem quedar. Per aixó, desde fa alguns sigles se nota en Catalunya aquella barreja de avens y de retrás; de costums suaus y fius afeminadas y d' instints de feresa y de barbarisme. Quan Cervantes ab sa fina penetració va ja notarho, fent que los peus d’ uns bandolers penjats per collas, deixessin conéixer á D. Quijote que habia arrivat prop de Barcelona, en qual ciutat havia de trobar, en cambi, obsequis refinadíssims; quan va condensar lo contrast y barreja en la persona d’ en Roch Guinart, no va atinar tal vegada que de aquella situació ne tocava una bona part de culpa á sos compatricis, que empenyats en dominar á un poble de temperament y carácter oposat al d’ ells, no habian lograt mes que espatllarlo y torsarlo, com espatlla y tors lo clau lo que s' empenya en ferlo entrar á cops de martell per la cabota.
Las consideracions que acabem de fer, bastarian á llegitimar lo nostre sentiment catalanista. Per decaiguts y postrats que estiguem, nos sentim encara ab forsas pera regenerarnos y es, per consegüent, just y natural que volguem rompre las lligaduras que no 'ns deixan moure. Mes no son aqueixas consideracions las únicas que as donan la rahó. N' hi ha de molt més decisivas encara.
Pera adquirirne lo plé convenciment, basta dirigir la mirada á la nostra situació actual. La imposició castellana se fa sentir tant ó més que may, puig que se 'ns tracta com á un poble vensut. Al que consexva una mica no més de l' esperit
Pàgina:Lo catalanisme (1886).djvu/102
Aquesta pàgina ha estat revisada.
