Pàgina:Lo catalanisme (1886).djvu/103

de dignitat y d' indepeadencia, al veure 'l tracle que se 'ns dona, li surt á las galtas la vermellor de la ira ó de la vergonya.
 Lo signe del esclau era tenir que parlar la llengua del amo, y nosaltres portem aquest estigma al damunt. La nostra llengua may s' ha mort, puig encara que la hagin durant llarch temps olvidada los sabis y gent de lletras, l’ ha conservada ‘l poble viva en son tracte, parlantla sempre. Aixó no obstant, en tot lo oficial hem d’ emplearne un' altra. En la llengua dels vencedors se 'ns mana, se 'ns judica, se 'ns ensenya. Fins quan la autoritat, lo jutje ó 'l mestre son fills de la terra, no poden exercir llurs funcions sinó empleant lo castellá. La imposició del llenguatje es un recort constant de la nostra subjecció. Ell es lo que marca més durament la distancia que hi ha desde 'ls que manan als que obeheixen. La llengua es lo distintiu dels que 's creuhen ser de rassa superior, y á la inferior no li correspón res més, que abaixar lo cap y llepar encara la ma que 's digna fuhetejarla.
 Adverteixis que al consignar aquestas apreciacions, l’ autor se creu en condicions de ser considerat testimoni major de tota excepció. No 'ns tenim per un escriptor de primera forsa ni molt menys, pero sabem que podem usar lo castellá á poca diferencia com lo catalá, y coneixent poch ó molt alguna de las principals llenguas europeas, aprofitem totas las ocasions que se 'ns presentan pera poderlas practicar, sostenint ah llur auxili correspondencia als que ab ella nos honran desde fora de nostra patria. Mes hi ha encara: no 'ns dol pas confessar que la llengua castellana, — ab tots sos defectes, y á pesar de que no ha prés encara aquell sagell especial que las necessitats y 'l cosmopolitísme dels temps moderns han estampat en las que parlan las nacions més cultas, — es una de las que més nos encantan y captivan, haventla conreuhada ab gust baix l' aspecte purament literari. Tampoch