Pàgina:Lo catalanisme (1886).djvu/132

consagració de la llibertat. No 's concebeix la llibertat en acció sens que dongui per resultat efectes distints en cada ser lliure. Si 'ls efectes resultan iguals en sers distints, es per pura coincidencia: es que 'ls móvils de la resolució han sigut los meteixos, ó que móvils variats han produhit una resultant idéntica. Pero notis bé, que fins en aquestos casos de coincidencia, lo ser agent s' ha resolt ab perfecta expontaneitat: en la resolució no hi ha influhit cap móvil d’imposició directa, y no es sistemática, puig un nou acte expontani del ser agent restableix la varietat. La unitat sistemática no ‘s concebeix sens imposició. Fins quan distints sers lliures hi arrivan per acte expontani de llurs voluntats; quan armonisan llurs distints interessos en benefici mútuo, no ho cousegueixen sens imposició. Tot contracte entre sers lliures suposa limitació de la llibertat de cada un dels cantractants, puig la limitació no deixa de serho per més que sigui voluntaria en los que se la imposan.
L' home es un ser naturalment sociable. L' individuo aislat no pot cumplir sa misió en la terra. La naturalesa ha separat los sexos, de manera que ni la reproducció pot realisarse per un individuo sol. No 's concebeix, donchs, la llibertat absoluta. La llibertat en exercici se converteix en dret pera l’ home en societat, y no hi ha dret sens deber correlatiu. La facultat de obrar de cada hu acaba allá ahont comensa la facultat semblant d' un altre. La lley més general de la naturalesa es la de compensació. Lo major bé del ser humá, que es sens dupte la llibertat, se compensa ab la necessitat de la limitació; l’ exercici del dret es impossible sens lo reconeixement del deber. Quan una societat humana arriva á pendre la forma d’ Estat, unint un poble y un territori, y creant una entitat representativa del interés comú als associats, cada un d’aquestos aumenta la garantía de sa llibertat y de sos drets, pero no ho consegueix sinó á cambi