robusta. «La soberanía dels Estats, com diu perfectament Tocqueville, s' apoya en los recorts, en las habituts, en los prejudicis locals, en l' egoisme de provincia y de familia: en un mot, en totas las cosas que donan al instint de la pátria tanta potencia en lo cor del home. ¿Cóm duptar de sas ventatjas?»[1] La soberanía del conjunt es obra del art y representa una pátria més llunyana que la que 's veu y toca en lo petit Estat. Lo sentiment que inspira es vagorós é indefinit. Se la estima mes per reflexió que per entussiasme.
Tots los que han estudiat la naturalesa y carácters de la organisació particularista, donan la importancia que mereix á la divisió de la soberanía que es sa base. L' esmentat Tocqueville, després d' explicarla, condensa algunas de sas ventatjas en lo següent párrafo:
«Ningú diria fins á quin punt la divisió de la soberanía serveix al ben estar de cada un dels Estats que forman la Unió. En aquestas petitas societats, que no s' han de preocupar per la necessitat de defensarse ni per l’ afany d' engrandirse, tota la potencia social y tota la energía individual se concentran en las milloras interiors. Lo gobern de cada Estat, col-locat al costat meteix dels gobernats, reb constantment l' avís de las necessitats que 's fan sentir. Aixis es, que cada any se presentan projectes nous, que discutits en las assambleas comunals ó en la llegislatura del Estat, y reproduhits luego per la prempsa, exitan l' interés universal y lo zel dels ciutadans. Aquest afany de milloras agita sens parar á las repúblicas americanas, y no las perturba: l' ambició de poder deixa en ellas lloch á l’ afany de ben estar, passió més vulgar, pero menys perillosa. Es opinió generalment admesa en América, que la existéncia y duració de las formas republicanas en aquell continent depén de la existen-
- ↑ De la Démocratie en Amerique, per Alexis de Tocqueville. Tomo I, capítol VII
