Pàgina:Lo catalanisme (1886).djvu/209

 Podem ja determinar ab precisió quins son los carácters y quina la naturalesa del Estat particularista ó federatiu. La base es la divisió de las atribucions propias de la soberanía entre 'ls Estats particulars que s' associan, y l’ Estat general que crean pera representar lo conjunt de la Unió. En la distribució de atribucions, l’ Estat general adquireix tan sóls aquellas que se li encarregan clara y definidament, y 'ls Estats particulars conservan totas las de que no 's desprenen. La Unió y sos membres coexisteixen en un meteix territori y en iguals pobles, sens que pugui dirse que la una sigui superior als altres ni vice-versa. Las atribucions están desllindadas, y cada entitat exerceix las que li corresponen ab completa independencia de las altras. Quan se troban y topan, una autoritat independent ha de decidir lo conflicte, aplicant las reglas constitucionals, y obligant á la que pretengui entrar en terreno que no li pertany, á deturarse ó á torrar á son camp propi.
 De lo dit se 'n desprén clarament que las duas parts de la soberanía que resultan de la distribució, son desiguals y de distinta especie. La part que correspón al Estat general se compón de atribucions pocas en número pero de gran importancia, mentres que la que 's reservan los Estats particulars són en número indefinit, pero de menor tracendencia moltas d' ellas. La part de soberania del primer es delegada; la dels darrers, originaria. Lo gobern de la Unió es un verdader apoderat dels membres d' aquesta, si be que disposa de medis pera ferse respectar la delegació fins pels meteixos delegants.
 L' Estat general, baix certs punts de vista, no passa de ser un ser abstracte, una ficció legal. S' extén a un gran territori y al poble ó pobles que 'l habitan, peró aquell y aquestos són los meteixos que forman los Estats particulars, qual soberanía es natural, expontánea, y per consegüent forta y