que s' está discutint en los actuals moments pera retornar á Irlanda son Parlament y una bona part de sa autonomia, completarán la col-lecció de disposicions escritas en que se basa lo dret públich de la Gran Bretanya é Irlanda.
Mes, la base més forta de las llibertats británicas no es pas la lley escrita, sinó la consuetudinaria, que' pren allí lo nom de Common law. Aquesta, com la defineix lo gran tractadista Blackstone, comprén no sols las costums generals ó lleys comunas propiament ditas, sino també las costums particulars de algunas regions, y fins las especials que s' observan sóls en determinats tribunals ó jurisdiccions[1],y s'aplica tant á las materias de dret privat com á las de dret públich. La costum, lo fet aquilatat per la experiencia, que 's demostra per las sentencias dels tribunals y las opinions dels jurisconsults, están tan encarnats en lo sistema jurídich anglo-saxó, que encara que 's codifiquin ó compilin las lleys escritas, no perden gens de llur vigor, sino que conservan tota la vitalitat. La Common law es la lley vivent, que paulatinament y per graus se va acomodant á las novas necessitats y condicions que 's presentan. No té la duresa inflexible de la lley escrita, y, manifestació constant de la conciencia pública, jamay se fa vella, y 's troba sempre en lo período de la virilitat. Una nació en que las més trascendentals garantías de la llibertat y de dret son fillas de la lley consuetudinaria y no de una Constitució escrita, per forsa ha de reconeixer lo principi de varietat.
Y en efecte, en l’ Estat metropolitá de la Gran Bretanya é Irlanda, no hi ha unitat de llegislació, ni de tribunals, ni de adminstració. La manera de manifestarse la varietat es originalíssima. Un Parlament únich y que no reconeix cap fré
- ↑ Commentaries on the Law of England, per Sir William Blackstone.
