de Castella. La gent que 'ls habita es físicament interessant. Las donas, per la finura de la pell, la regularitat de las formas, la sedositat y abundancia de las cabelleras, acusan una de las varietats més perfectas de la rassa blanca. Los homens son digna parella d' aquestas donas, y ells y ellas donan á llurs fesomias y moviments tal expressió, y parlan un llenguatge tan cult y fins elegant, que en poquissimas comarcas de las primeras nacions se troba res que s' hi sembli. Aqueixa meteixa gent, no obstant, viu tan atrassada; las necessitats que coneix son tan pocas ; las sevas casas , que quasi may passan de cabanyas ó de caus sota terra, son tan pobres y desmarxadas, que difícilment se li pot assignar lloch en la civilisació actual. Sempre que hem hagut de recorre las planuras peladas castellanas, al separarnos de las ciutats y vilas populosas, hem sentit una impresió profonda de tristesa. Aquells pobres homens y donas, que 'ns rebian dignament y 'ns parlavan en un llenguatge tan pur y delicat que molts cortesans envejarian, no podian oferirnos més que bonas paraulas de cortesia. ¡Ni una cadira, perque no la tenian; ni un got d' aygua , perque fins l' aygua falta en moltíssimas d' aquellas localitats, per las quals sembla que hi hagi passat una mala ventada destructora!
Ja que havem esmentat lo llenguatge, no podem deixar de fer notar que en sas condicions s' hi trova la confirmació de lo que havem dit del carácter castellá. Cap altra llengua europea demostra com la castellana un esprit tan generalisador y absorvent en lo poble que la parla. No te quasi dialectes de localitats ni de classes. Allí ahont s' ha introduhit lo castellá, ab molt insignificants modificacions se sent la llengua de Castella. Prop de vint nacions la parlan en las duas Américas, y en cap d' ellas s' ha arrivat á caracterisar una varietat que pugui pretendre lo nom de dialecte, com tampoch n' ha nascut cap en las grans vilas de la Occeanía,
