ni en los punts de las costas é islas africanas en que domina encara Espanya. Ni la distancia de centas y centas lleguas de mar, ni la emancipació dels pobles que fa ja prop d' un sigle van conquistarse la independencia, han sigut motius suficients pera introduhir diferencias essencials en l' idioma. La Academia de Madrid pot encara alabarse d' extendre la seva autoritat é influhencia á l' altra part del món y de ser un resto que queda d' aquells temps en que, segons la frase inflada en ús, «lo sol no arribava á pondres pera Espanya». Y aixis com no té dialectes territorials, dintre de la llengua general tampoch hi ha dialectes, argots ó calós de classes socials, tan caracterisats com los de moltas altras llenguas. Lo ignorant pagés d' un racó de Castella parla á poca diferencia com lo doctor de Salamanca ó 'l potentat de la Cort, y si be, com es natural, emplea moltas menys paraulas, las pronuncia y agrupa en frases d' una manera análoga. Entre 'l castellá parlat pel poble y 'l literari, no hi ha quasi més distinció que 'l major adorno y pulidés que requereix la escriptura. La llengua castellana es evidentment la mes unificada de las que avuy se parlan en las nacions civilisadas.
Lo carácter castellá está retratat en la llengua no sols per sa unificació y generalitat sinó també per sa forma externa. La ortografia y fonética son de las mes implificadas, mentres que la abundancia de sinónims y la multiplicitat de giros li permeten presentarse adornada y pomposa. Cap llengua de las llatinas se presta tant al discretéo,— paraula intraductible,—com la castellana. Es la verdadera llengua d' aquells doctors, que «arrossegavan bayetas» pels claustres de las universitats, en quals aulas, més que ciencia, apremian lo modo elegant de dir las cosas, y als quals han vingut á substituhir los parlistas, en quins llarchs discursos ó escrits hi ha tanta riquesa de paraulas, giros y frases ben trobadas com pobresa d' ideas y conceptes. La passió per la forma se mos-
