viduo, veuriam que 'l que més se li sembla es lo dadivós, lo després. Aixís en los individuos com en los pobles la tendencia á la generalisació y á la abstracció es la més oposada al egoisme. Quan un que per naturalesa es particularisador y positivista degenera, cau en los vicis de la avaricia y de la enveja. Quan degenera lo generalisador idealista, cau per lo cantó oposat, y 's torna pródich, insolent y capritxós.
D' aquí prové que la gent castellana, completament decayguda y degenerada, se presenti encara tan agradable als que la tractan de portas enfora. Per aixó los forasters y estrangers que arrivan á Madrid, s' hi troban bé al cap de quatre dias y 'n surten encantats si sols hi han passat una curta temporada. La companyia del pródich, pel que no li va ni li ve, té molts més atractius que la del avaro. Lo qui no pensa en demà, passa l' avuy alegrement, compartint la alegría ab los que 'l rodejan.
Ni 'l poble castellá que vejeta en la pobresa y en la ignorancia lluny dels grans centres, ni la oligarquia política-financiera que avuy domina tota la nació desde Madrid, son, donchs egoistas ni interessats. Si aqueixa agabella lo pressupost de la nació, y no tenintne ni pera comensar, ha d' explotar en gran escala lo chanchullo y la trafica, no ho fa pera darse 'l gust del avaro que contempla embadalit los tresors que de res li serveixen, sinó que ho accepta impulsada per la necessitat. Jamay l' afany d' atresorar arriva á absorvirla. Lo tipo castellá, com lo lleó que ha adoptat per símbol, no cassa per ganas de cassar, sino obligat per la gana. Lo més traficant passa moltas horas del dia sens pensar en la trafica. Quan la necessitat l' apreta, allarga la urpa y agafa lo que trova á tret pera satisferla. Un cop satisfeta no hi pensa fins que torna á sentiria, y en l' entremitj se presenta com l' home més expléndit y desinteressat. Llavoras lo veureu al teatre saborejant los cants de la Patti y de
