de la nova agrupació hauria correspost á las regions aragonesas. Lo positivisme, l' esperit analitich que las distingia, eran los més adequats á la situació en que llavoras se trobava lo món civilisat. A la unió, nosaltres hi hauriam portat una política mercantil, que 'ns havia obert mercats y donat possessions y escalas fins á las portas del Orient, que teniam en front, mentres que 'ls castellans hi haurian aportat sols lo temperament guerrer y caballeresch que havian adquirit en la continuada lluyta y consegüents tractes ab los moros, pero sens cap política decidida. En tal supósit, la unió s' hauria fet baix la base particularista aragonesa, y 'l temperament castellá, contingut pel nostre positivisme, hauria sigut un magnífich auxiliar pera 'l desenrotllo de la política mercantil, que 'ns hauria portat á ser los verdaders amos del mar llatí.
Mes no fou aixís. La unió dels Estats espanyols va coincidir ab la conversió del món, de mediterránich en occeánich, y com tot lo que nosaltres vam portar á la unió resultá inútil ó poch menys, la llógica dels fets va imposarse; l' element castellá va ocupar lo primer lloch, y nosaltres vam abaixar lo cap, reconeixent son predomini y acceptant enlluhernats la nova política que ab l' aixamplament del món va inaugurarse. Desde aquell moment vérem perdre la nostra personalitat, que ja avans, desde la batalla de Muret, havia sufert fortas sotragadas. Reduhits á ocupar dins de la nació un lloch secundari, va comensar en lo més íntim del nostre ser aquella lluyta, que dura encara, entre lo temperament y la voluntat. Volguérem unificarnos, però las condicions del nostre carácter s' hi oposavan, y avuy per avuy seguim volent lo meteix, y de la meteixa manera segueix oposantshi lo carácter del qual no podem despéndrens. Tot aixó no podia tenir mes que un resultat: lo nostre decahiment, y aixis fou. Avuy estem completament degenerats. Y la nostra degeneració es molt més complicada y difícil
