Pàgina:Lo catalanisme (1886).djvu/84

degradació en que l’ absolutisme intol-leraut havia reduhir á totas las regions espanyolas, tenia á la nostra sumida en la nul-litat; mentres ni hi havia horisonts, ó al menys no podian descubrirlos los nostres ulls als que la debilitat havia deixat quasi cegos, no va acudirnos cap pensament de regeneració. La nostra malaltía era tan grave, que fins nos treya l' coneixement de sa gravetat. Vegetavam sens pena ni gloria, y com que no teniam esment de cap estat millor, nos aconsolavam ab lo nostre.
 Ya venir la sacsejada de principis del sigle, y Catalunya, com las demés regions de la Península, va experimentarne la conmoció. Al sentir lo pes de la invasió francesa, van despertarse sos instints bélichs y son esperit d' independencia, que aprofitats apassionadament pels que llavoras eran amos de las conciencias, van produhir aquella resistencia que va fer tremolar al prepotent imperi napoleónich.
 Mes com la forsa dels invasors no sols consistia en los canons y bayonetas de llurs exércits, sinó també en las ideas novas que espargian pertot arreu, llur poder era irresistible. Res los feya que una divisió hagués de recular del Bruch, ni que un exercit hagués de rendir las armas en Bailén, puig que aqueixos contratemps materials no eran res davant de la gran ventatja moral que alcansavan al reunirse las Corts de Cádiz. Desde aquest moment, encara que la fortuna los hagués sigut contraria en totas las batallas y haguessin hagut de abandonar lo pays fugitius y destrossats, la victoria de las ideas quedava assegurada, puig no hi havia ja forsa humana capás de evitar que comensés pera Espanya una nova era.
 Prou va probar de impedirho ‘l rey absolut á sa tornada de Fransa; prou van emplear los partidaris de las ideas vellas tols los medis que va sugerirlos l' afany de mantenir llur predomini; prou va bessarse la sanch á doll: res pogué deturar la marxa dels successos. Los pobles s' havian des-