Pàgina:Lo gayter del Llobregat. Poesias de D. Joaquim Rubió y Ors (1858).djvu/310

 Y á qui dos flors del cel, pintura y música,
 Han omplert lo esperit de sons aqueixa,
 De llum l' altre y color;

 Tu també quant lo sol tras las montanyas
 Baixa á amagar sos raigs, si be deixantne
 Caurer no pochs pel cel,
 Com rey que al despedirse de sas vilas
 Ya detras seu com pluja derramantne
 Sos dons al poble fiel;

 Tu també quant lo cel se ompla d' estrellas,
 Los monts de boyra, l' pla de misteriosa
 Sombra, de dol lo esprit,
 Recostant en ma espatlla ton front pálit:
 «Jo tinch ton cor, me dius, jo so ditxosa,
 Y no obstant..... ¿veus mon pit?

 «Mon pit está tan trist!... Y tu m' estimas;
 Y tu també ets felís, y, (cosa estranya)
 També está trist ton cor.
 Oh! ¿qu' es açó, amor meu? ¿O hi ha un misteri
 En las postas del sol, ó es que 'ns enganya,
 Ditxas fingint, lo amor?

 «Y no obstant en eixa hora qu' es tan trista,
 Mon cor y l'teu, l' amada y lo poeta,
 En ella 'ls dos gosem:
 Y no obstant, (nou misteri) mes poesia