llengua de la qual cási no coneixen la gramática; que també en castellá poden cantarse nostras antiguas glorias y las hassanyas de nostres ávis, sens deixar per aço de obrar en nosaltres lo mateix efecte: mes ¿es per ventura tan aspre y pobre nostre idioma, que no compense mes que suficientment lo treball que s’emplee en estudiarlo? ¿No tenim una col-lecció de crónicas tan abundant y variada com la puga possehir qualsevol altre poble, y una galeria immensa de trobadors, pares de la poesía vulgar moderna y als quals son deutors de moltas de llurs bellesas lo enamorat Petrarca y hasta lo terrible Dante; mes rica que cap altre nació del mon, y en la que apareixan las sombras gegantescas dels dos últims Berenguers; de Jaume lo batallador; de un Pere del punyalet, terror de las armadas del Cruel de Castilla; de un Joan, de un Marti, etc., al costat de las venerables y famosas figuras de Guillem IX, compte de Aquitania, que sen aná fet un calavera y torná sant de las crusadas; de Vidal de Besalú á qui trastornaren lo seny los amors de la Penaultier, orgullosa castellana de Provença; de Cabestany mort á traició per los celos de un marit que doná á menjar son cor á la que creya adúltera; de Bertran de Born, lo geni de la discordia dels antichs segles; lo qui sols ha cantat las guerras qu’ encenia, y al qual posá Dante en son infern, portant son cap en sas mans en pena dels cors que havia separat y dels llassos que havia romput en la vida; de Ricart, cor de Lleó, lo crusat invencible que, com diu un antich cronista, sortia sempre de la batalla ab la corassa herissada de fletxas, com una taronja de agullas; dels Berguedana, dels Mallols y Jordis, y de Ausias March en fi, lo Petrarca valenciá, que com ell s’ enamorà en una iglesia, y tingué que plorar com ell la mort de sa estimada. ¿Y deixarém d’ estudiar las famosas obras de tants mestres del gay saber, per no darnos la llaugera mo-
