Pàgina:Lo llibre dels poetas (1868).djvu/27

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


GUILLEM DE BERGADAN.
Al temps d' estiu quan s' alégron l' ausel
e d' alegrer cánton dolz lais d' amor,
e ill prat s' alégron que 's vésten de verdor,
e carga 'l fuoill e la flor e 'l ramel,
s' alegran cill qui an d' amor lor voill;
mas eu nou ai d' amor si ben l' a 'm voill,
ni pos, ni dei aver nuill alegratge
quar eu ai perdut leis per mon solatge
e s' anc fui gais ara sui d' ira ples.
 
Et ai dret qu' ab ira me capdel
e que jamais non dezir foill ni flor
qu' anc hom de carn non ac ira major
et adés creis quan venc al temps novel,
et es ben dret se 'm ir ni 'm plaing ni 'm doill,
pos la gensor iraz laisei, so 'm duoill,
pogués vezer, don per pauc non euratge;
mas non m' ir tan qu' en lais son seignoratge
ni 's loinc de leis mos cor ni ma fes.

Quar si tot sui loing del sieu cor cortés
per ma foudat qu' eu non poc lei vezer
que fai son prez plus loing d' autra saber
eu teing vas lei los (ueils?) del cor amdós;
quar on om plus s' en loing ni sel s' en part
de loing s' en fai plus pres en tota part;
taing s' espan de mi dons (es?) saubut
lo seu ric prez qu' a mon cor retengut,
que quan ill n' es plus lonc meill li sui de pres.