S'esqueyan tres noyas, fent conversa de lo que se'ls esdevenia, quan com s'ensopegués á passar per allí lo fill del rey, una d'ellas que va dirne:
— Si jo m'hi pogués casar, tindrian los meus fills una estrella en lo front.
Lo qual ohit per lo prinoep, volgué saber la que ho deya, y encara que no gosavan, á la fi van dirli y se'n agradá ell de la noya, que se la endugué al palau dels seus pares y aprés s'enmullerá ab ella, cosa de la qual n'hagueren gran enuig dos germans qu'ell ne tenia.
Y visqueren en tota pau y ditxa, fins que se'n
mogué guerra en lo regne, á la que'l princep tingué que anarhi, y quan hi fou, n'infantá sa esposa dos noyets gentils y hermosos, los quals en lo front tenian una estrella. Mes los germans se morian de rancunia y per ferlos perdre los ficaren dins una caixeta de fusta, que tiraren al riu de dessota del palau, y l'aigua se la aná enmenant cap avall, cap avall fins á un bell jardi, ahont lo jardiner va recullirla y criarse 'ls dos noyets com á fills propis. Y los dos germans escrigueren al princep que la sua muller n'era parida, mes ab tanta desgracia que 'ls infants havian mort al naixe.
Torná lo princep de la guerra que fou gran la sua dolor, y per succesió de temps se'n mogué un'altre,
Pàgina:Lo rondallayre (1871).djvu/111
Aquesta pàgina ha estat revisada.
