tas robas y en lo quin Joan de l'os se ficá pera dormirne. Quan veus aquí que al cap de un bell instant que hi era, sent pasos per la estansa, los quals s'anavan acostant á poch á poch en lo llit ahont era, fins que fou alsada la cobertora que'l cubria y se'n entrá á dins un'altra persona, qu'ell no podia pensar qui era. Mes per los sospirs conegué qu'era una dona y no's mogué gens ni mica esperant que fos adormida, y quant ho fou, s'adressá un poch, n'encengué una candela y's mostrá de sopte á sos ulls, la mes gentil y hermosa dama, que may n'hagués vista en la terra. A la qual ell may se cansava de mirarla, tan que tot embadalit li'n caigué una gota de cera en los pits d'ella, que's despertá y ab tota vergonya, li'n digué á Joan de l'os com era que havia volguda véurela, que d'aquella feta n' eran tots dos ben perduts y que no tenia altre remey, que matarne si podia á lo negre, lo seu guardiá, que la tenia encantada. Y encara no havia dit aixó, quan pe'l llindar de la porta, n'aparegué un home tot lleig y negre ab dos ulls que com guspiras de foch li brillavan y 's tirá damunt d'en Joan, lo quin ab un sabre rovellat, que al entrar havia recullit de detrás de la porta, li'n tirá un cop, que li'n llevá una orella y de sopte ab gran estrépit fou desencantat tot lo palau y ab ell moltas de personas que allí eran encantadas. Las quals regraciaren molt al jove la sua ardidesa y mes que tots li'n regraciá la donzelleta que no era altra que la filla del rey, la quina volgué anés ab ella fins á lo palau dels seus pares, pus molt se'n alegrarian de coneixe al qui la havia salvada. Y 'l jove 'n fou content com que també li obligava la cortesía per no deixarla anar sola y tots dos feren camí fins á deixar
