Eran los temps aquells del bon contar de las vellas, quan un pescador dia y nit á la vora de la mar s'estava, tirant mes ams y tremas que no pas estrellas te lo cel, ni la platxa arenas. Y trist com hi anava; trist se 'n tornava, que ja may sas mallas enganxaren, y al fons de las aiguas, ab sas esperansas, sos ams ne queyan.
Mes veus aquí que un dia, á la bona de Deu, s'esdevingué á passar per allí una manadeta de peixos
blanchs y roijos com lo coral y perlas, que en aquell punt feren aturada, lo qual vist per lo pescador; tirá sos ams desseguida y
— Peix, peixet, tastal un xiquet.
Un peix mes gros que 'ls altres, per golós que n'era, lo vá picar, y l'home ne fou tot ple d'alegria.
— Deu te premii la bona obra que m'has feta, mes com la necesitat no te lley, tinch de matarte.
A lo qual lo peix ne va respondre: — Trista es ma dissort, y molts consells te donaria si 'm perdonasses la vida, mes ja que per mos pecats y ta fam tinch de morirne, escoltan un tan sols que en bé teu será, no pas en lo meu. — Y aixís va dirli:
— Haurás per muller una dona jove y bella de la que te naixerán tres fills, gentils y hermosos com la mateixa llum del auba, mes tan parescuts que ni tu ma-
Pàgina:Lo rondallayre (1871).djvu/29
Aquesta pàgina ha estat revisada.
